Montilla al país de les meravelles

Si hi ha un serial capaç de mantenir un suposat interès general en la vida política catalana durant aquest estiu, aquest és el del finançament previst en el Estatut. Els enfrontaments verbals refermen, sent l'últim fins al moment l'acusació de la vicepresidenta De la Vega a Montilla de cometre “excessos verbals”. La Junta d'Andalusia no es queda enrere i qualifica l'actitud del President de la Generalitat d'infantil.

La principal acusació del stablishment polític català és que s'han incomplert els terminis que marcava el Estatut para arribar a un acord. Realment resulta increïble pensar que hi ha qui pot pretendre obligar a un altre mitjançant un pacte unilateral a arribar a un acord en un termini concret. És com si un contribuent declarés en escriptura pública que pretén modificar el percentatge que paga en concepte d'impost obligant a Hisenda a arribar a un acord.

Estem arribo a un grau de paroxisme i exaltació nacionalista que està creant una realitat alternativa virtual, pretenent que les Comunitats Autònomes siguin el que no són, sent els casos de Catalunya i País Basc els més evidents, seguits de prop per gallecs i balears, els partits extremistes dels quals estan institucionalitzant la virtualitat.
En realitat, el més lamentable és pensar que avivar els enfrontaments per qüestions econòmiques entre regions pot resultar rendible electoralment. Però per molt que s'obstinin Montilla o Ibarretxe, ni Catalunya ni el País Basc són independents i es deuen a l'interès general d'Espanya.

Dit això cap matisar que la solidaritat és un criteri que ha d'aplicar-se amb mesura i equanimitat per a evitar caure en excessos; també cal dir que publicar les balances fiscals ha estat una desafortunada idea que poc ha clarificat la situació, doncs se centra en un sol aspecte de l'equació macroeconòmica i no contempla els beneficis que el desenvolupament de les zones menys afavorides ha provocat en els increments de consum de béns produïts principalment en aquelles zones tradicionalment pròsperes. I heus aquí el principal problema, doncs sembla que la Generalitat no defensa al empresariat català sinó els seus propis interessos.
L'increment de recursos pretén dotar al tripartit de noves partides per a dilapidar en un increment desmesurat d'alts càrrecs, consellers, delegacions pseudo-consulars i altres desvaris. Uns desvaris que, d'altra banda, han provocat que Catalunya no deixi de perdre posicions entre les Comunitats espanyoles no per resultar agredida econòmicament sinó per ocultar després d'un victimisme patològic els excessos d'una classe política que pretén la auto-perpetuació dels seus  fidels via col·locació ad-hoc, utilitzant per a això els recursos més baixos: el foment de l'odi i les diferències entre iguals, la submissió dels mitjans públics mitjançant subvencions més o menys encobertes i l'ús d'institucions i figures legals per a perseguir fins anticonstitucionals (sent el referèndum –"consulta popular de caràcter no vinculant”- Ibarretxe el cas més flagrant).

Altres artícles d'opinió:

HISTORIAL: